Per a amagar-se baix una pedra

Aixina me vaig sentir el dumenge 22 de febrer als peus de les Torres de Serrans, que afortunadament deixà de tindre fos fa molts anys, evitant d'esta manera que me llançara a les mandíbules dels cocodrils.

Estic parlant, per si cap algun dubte, d'eixe acte tradicional que marca l'inici de la Festa de les Falles, la Cridà (¿Com se diu correctament "Crida" o "Cridà"? ya me faig un bollit). 

Pero no fon l'acte en sí lo que me provocà necessitat d'autoinmolacíó sino un preàmbul que, dit siga de pas considere absolutament innecessari, i que ha segut objecte d'un malestar gàstric en tot el colectiu faller.

No volguera que este artícul d'opinió suponguera una carta oberta, per lo que tractaré d'evitar apuntar en lo dit, no obstant, soc conscient de que en alguns moments serà inevitable.

Pero analisem la situació.

El matí del 22 de febrer s'inicia en una Macrodespertà sense precedents. Mai havia vist tanta gent tirant Tró de Bac. Per lo vist, els cursets accelerats de C.R.E. han donat els seus fruits. A continuació les bandes de musica entraven en la ciutat i desfilaven a ritme de tambors, trompetes, clarinets i plats per a acabar cerimoniosament davant la fachada de l'Ajuntament del Cap i Casal per a interpretar l'himne faller per excelència del Mestre Serrano.

Completava el matí en un gran Mascletà de Reyes Martí.

Sense dubte, el dia prometia.

Ya en els quintana de la Plaça de la Cridà, escomença un espectàcul de musica i proyeccions senzillament espectacular. Al menys les dos primeres vegades. A la tercera ya resulta cansino. 

Les llums del Portal de Serrans canvien de color i lluïxen els colors de la senyera, senyal inequívoca de que l'acte escomença.

Ixen les autoritats. L'Alcaldesa de València, com sempre, pren la paraula.

¡Terra engolix-me!

Com valencià. Com faller. Com valenciàparlant. Com ser huma, vaig sentir una vergonya indescriptible. 

Quan des de les set de la vesprada, tots els Community Managers de les comissions falleres, fallers aficionats a les xàrcies socials, i gents d'a peu llançavem l'Hashtag #FallesAreComing per a promocionar en les xàrcies la que, sense dubte, es la major festa del mon, de pronte, vaig desijar que haguera una llampada solar que fonguera tots els aparats elèctrics i que no aplegara a ningun costat eixes... anem a dir benignament "paraules".

L'image que Na Rita Barberá i Nolla, Alcaldesa de la Ciutat de València, donà al mon fon vergonyosa. Aixina, en totes les seues paraules i tota la cruea. I no per ella mateixa, ni per l'institució que representa que me mereix el major dels respectes, sino per la vergonya que mos feu sentir a tots els que estàvem allí en aquell moment, ya a peu de carrer, ya en les televisions, ya en les ràdios, ya en internet.

Les mirades d'estranyea i perplexitat se succeïen per tota la plaça. Els comentaris de "¿pero que diu?" era el tòpic, i per molt que hi haja qui no se donara conte, els chiulits foren estrepitosos. 

Una senyora, que es Alcaldesa de la Ciutat durant vint anys, que cada vegada que ha parlat en valencià (normalisat, per supost, que es el que se paga i se subenciona) ¿s'ho deprenia de memòria? Perque lo d'ahir no ho entenc. No ho entenc. 

Per supost, que el TT no fon #FallesAreComing, fon #Caloret. I això quan tens un poc de dignitat valenciana i fallera, t'humilia com valencià i com faller.

Els chistes grafics explotaren com una bomba en les xàrcies. Superà fins i tot al vestit de Sonia Monroy i els premis dels Oscars. Que per una volta que superem als americans en els mijos es per a fer elridícul. 

I després de aquell rastre de paraules incomprensibles i inconexes aplegà el moment d'entregar la Clau de la Ciutat a la que deuria haver segut l'única protagonista de l'acte, la Fallera Major de València Estefania López i Montesinos. Moment en el qual, realment començà la Cridà. Tot lo demés vullc borrar-ho de la meua ment.

El discurs d'Estefania fon correcte. I hi ha que aplaudir l'esforç de parlar una correcta llengua valenciana (la que no rep subvencions i parlem la gent comú) seguint els passos de la seua predecessora Carmen Sancho en un discurs replet de valors fallers, exaltació de tots els elements i institucions que componen el teixit de la Festa de les Falles, i una cridada especial als chiquets, eixos que prendran el testic de quins treballem per nostra cultura i nostres tradicions. 

Un discurs per tant valent en forma i correcte en contingut, pero (per buscar un pero) al que li faltà un poc mes de garra i un poc mes de valor en el contingut. Vaja, que tirarem a faltar que se banyara un poc mes.

I açó amis, per no estendre'm mes, seguix sent la meua opinió, que per descontat por estar enganyada, pero per això es sa contemplar molts punts de vista, per a adquirir criteri propi encara que este no siga el correcte.