Per a amagar-se baix una pedra

Aixina me vaig sentir el dumenge 22 de febrer als peus de les Torres de Serrans, que afortunadament deixà de tindre fos fa molts anys, evitant d'esta manera que me llançara a les mandíbules dels cocodrils.

Estic parlant, per si cap algun dubte, d'eixe acte tradicional que marca l'inici de la Festa de les Falles, la Cridà (¿Com se diu correctament "Crida" o "Cridà"? ya me faig un bollit). 

Pero no fon l'acte en sí lo que me provocà necessitat d'autoinmolacíó sino un preàmbul que, dit siga de pas considere absolutament innecessari, i que ha segut objecte d'un malestar gàstric en tot el colectiu faller.

No volguera que este artícul d'opinió suponguera una carta oberta, per lo que tractaré d'evitar apuntar en lo dit, no obstant, soc conscient de que en alguns moments serà inevitable.

Pero analisem la situació.

El matí del 22 de febrer s'inicia en una Macrodespertà sense precedents. Mai havia vist tanta gent tirant Tró de Bac. Per lo vist, els cursets accelerats de C.R.E. han donat els seus fruits. A continuació les bandes de musica entraven en la ciutat i desfilaven a ritme de tambors, trompetes, clarinets i plats per a acabar cerimoniosament davant la fachada de l'Ajuntament del Cap i Casal per a interpretar l'himne faller per excelència del Mestre Serrano.

Completava el matí en un gran Mascletà de Reyes Martí.

Sense dubte, el dia prometia.

Ya en els quintana de la Plaça de la Cridà, escomença un espectàcul de musica i proyeccions senzillament espectacular. Al menys les dos primeres vegades. A la tercera ya resulta cansino. 

Les llums del Portal de Serrans canvien de color i lluïxen els colors de la senyera, senyal inequívoca de que l'acte escomença.

Ixen les autoritats. L'Alcaldesa de València, com sempre, pren la paraula.

¡Terra engolix-me!

Com valencià. Com faller. Com valenciàparlant. Com ser huma, vaig sentir una vergonya indescriptible. 

Quan des de les set de la vesprada, tots els Community Managers de les comissions falleres, fallers aficionats a les xàrcies socials, i gents d'a peu llançavem l'Hashtag #FallesAreComing per a promocionar en les xàrcies la que, sense dubte, es la major festa del mon, de pronte, vaig desijar que haguera una llampada solar que fonguera tots els aparats elèctrics i que no aplegara a ningun costat eixes... anem a dir benignament "paraules".

L'image que Na Rita Barberá i Nolla, Alcaldesa de la Ciutat de València, donà al mon fon vergonyosa. Aixina, en totes les seues paraules i tota la cruea. I no per ella mateixa, ni per l'institució que representa que me mereix el major dels respectes, sino per la vergonya que mos feu sentir a tots els que estàvem allí en aquell moment, ya a peu de carrer, ya en les televisions, ya en les ràdios, ya en internet.

Les mirades d'estranyea i perplexitat se succeïen per tota la plaça. Els comentaris de "¿pero que diu?" era el tòpic, i per molt que hi haja qui no se donara conte, els chiulits foren estrepitosos. 

Una senyora, que es Alcaldesa de la Ciutat durant vint anys, que cada vegada que ha parlat en valencià (normalisat, per supost, que es el que se paga i se subenciona) ¿s'ho deprenia de memòria? Perque lo d'ahir no ho entenc. No ho entenc. 

Per supost, que el TT no fon #FallesAreComing, fon #Caloret. I això quan tens un poc de dignitat valenciana i fallera, t'humilia com valencià i com faller.

Els chistes grafics explotaren com una bomba en les xàrcies. Superà fins i tot al vestit de Sonia Monroy i els premis dels Oscars. Que per una volta que superem als americans en els mijos es per a fer elridícul. 

I després de aquell rastre de paraules incomprensibles i inconexes aplegà el moment d'entregar la Clau de la Ciutat a la que deuria haver segut l'única protagonista de l'acte, la Fallera Major de València Estefania López i Montesinos. Moment en el qual, realment començà la Cridà. Tot lo demés vullc borrar-ho de la meua ment.

El discurs d'Estefania fon correcte. I hi ha que aplaudir l'esforç de parlar una correcta llengua valenciana (la que no rep subvencions i parlem la gent comú) seguint els passos de la seua predecessora Carmen Sancho en un discurs replet de valors fallers, exaltació de tots els elements i institucions que componen el teixit de la Festa de les Falles, i una cridada especial als chiquets, eixos que prendran el testic de quins treballem per nostra cultura i nostres tradicions. 

Un discurs per tant valent en forma i correcte en contingut, pero (per buscar un pero) al que li faltà un poc mes de garra i un poc mes de valor en el contingut. Vaja, que tirarem a faltar que se banyara un poc mes.

I açó amis, per no estendre'm mes, seguix sent la meua opinió, que per descontat por estar enganyada, pero per això es sa contemplar molts punts de vista, per a adquirir criteri propi encara que este no siga el correcte.

Pedres en l'enteulat

En els últims mesos he assistit d'una forma difícilment impassible com els diferents elements que componen nostra festa apedreguen de forma sistemàtica al restant d'una forma que, crec, respon a uns motius que antany ells mateixos criticaven fins la sacietat, en un discurs motivat al mateix temps per elements externs a la pròpiafesta. Una conducta que, a totes llums, perjudica a l'arquitectura que compon la tradició fallera que lluita per aplegar al cor de l'UNESCO.

Crec que tots tenim clar quins son els elements als que me referixc com pilars d'una festa que diferencia i aglutina al mateix temps a fallers, valencianistes i erudits. Eixos pilars mantenen una construcció única i oberta al mon, pròxima i comprensible i al mateix temps asombrosa per ser única.

Eixos pilars, sense dubte, son el mal anomenat "monument" que no deixa de ser l'element que dona nom a esta festa, la cultura, que engloba lliteratura, art, musica, dansa, indumentària, orfebreria, gastronomia i en definitiva tot un compendi etnogràfic, i per últim (i no per això menys important) el pilar social.

Si les Falles se mantenen sobre eixos tres pilars i pels quals son conegudes per qui les coneix (m'agradaria poder dir que en tot lo mon), poc favor li fem si quins exalten i favorixen un d'eixos pilars llapida al pilar d'enfront, ya que, es de llògica pensar, patim el risc de derruir l'arquitectura per la que tots estem treballant.

I encara que per a bon entenedor, en poques paraules hi ha prou, aquell llector que per curiositat aplegue a este blog, per accident o per recomanació (cosa que dubte i després explicaré per que) no entenga per a on van els tirs, m'explicaré.

Tots els extremismes son perillosos. I determinades actituts i comentaris només demostren eixe extremisme. Entenc que hagen formacions polítiques (que curiosament porten alguns anys criticant la politisació de les Falles) que responguen a filosofies extremistes que han segut afavorides pel beneplàcit de determinades entitats. I dites entitats, en algunes ocasions s'han emmaixquerat com culturals encara que els seus fins siguen be distints. No obstant, estes formacions en ocasions son víctimes ademés d'armers d'un adoctrinament cultural que el valencià porta patint des d'abans de que yo mateix tinga memòria.

Des de que escomencí a escriure sobre falles i a redactar Llibrets de Falla, he procurat sempre utilisar una llengua valenciana lo mes pròxima possible a la realitat llingüistica, que no es, ni de llunt, la que les entitats oficials han venut com la correcta. Quan hi ha entitats culturals com Lo Rat Penat, la Real Acadèmia de la Cultura Valenciana, o l'Escola d'Estudis Valencians que porten mes de cent anys protegint una identitat i una llengua pròpies, una cultura i unes tradicions d'una riquea incalculable, considere que qualsevol intromissió oficial o no es un insult a l'obra de mils de lliterats en tota l'historia, a la llengua que els meus pares i els meus yayos m'inculcaren des de menut i un insult a l'identitat valenciana. Per lo tant, que hi haja qui critique la meua llengua valenciana (independentment d'erros que puga cometre, donat que en els coleges s'impon una be distinta) està criticant a tots eixes entitats i persones a les que admire profundament pero que per no respondre al "adoctrinament" son menyspreades.

¿Per que dic tot açó?

Perque les Comissions Falleres, deurien ser un braç mes d'un eix vertebrador cultural, un d'eixos pilars als que me referia al principi, un braç que conreara la llengua valenciana, les tradicions i la Falla, que es el seu comés.

Pero no per això ha de menysprear estaments representatius com es la Fallera Major, ni la de la teua comissió ni la de València, que al fi i al veta es la representant de tots els fallers i de la festa de les Falles.

I per això fa mal llegir o escoltar barbaritats com que la figura de la Fallera Major sobra, o que se parla massa d'ella, o que la "indumentària es una tara per a les Falles" com escoltí fa poc en una charrada.

La Fallera Major es l'eix vertebrador del pilar social de les Falles. Es l'image a l'exterior i la musa del poeta festiu, que a la seua volta es art i es cultura. L'industria de l'indumentària es fidel reflex d'una tradició industrial que se remonta al segle XV i que en major o menor encert mante un patrimoni etnogràfic i artístic que, curiosament, en atres països està plenament protegit.

Per això, aquells que realment amem les Falles deuríem deixar de llançar pedres sobre nostre propi enteulat. Juntant esforços i exalçant tots i cada un dels elements que la componen sí conseguirém alvançar.

Per això vullc realisar des d'este desficaci bloguer meu, per a quins encara vullguen llegir-me, un crit en favor d'eixa maravellosa falla que se plantarà en cada barri en març, d'eixe impressionant treball que realisa cada comissió per a fer charrades, conferencies, exposicions, editar un Llibret, per eixa preciosa Fallera Major que junta bellea i virtuts i dona el seu rostre i somriure mes amables a cada Comissió i per supost a la València Fallera. Un crit en favor de músics, pirotècnics que omplin de banda sonora a una festa única en el mon. A eixos indumentaristes que engalanen el sentiment mes festiu i autòcton de cada valencià, a eixos maquilladors, a eixos peluquers, a eixos orfebres. Un crit per eixos poetes, per eixos dramaturcs, eixos actors, ballarins... Eixa explosió cultural que se traduïx ademés en teatre, en playbacks, en declamació, en orquestes, en electricistes, artesans de qualsevol índole que eleven a les Falles com la major festa del mon.

Eixe es el meu crit i la meua opinio. Cada un te la seua.